Un dels nostres grans pensadors, Joan Fuster, va formular aquest provocador aforisme:
“Hi ha una gran diferència entre dictadura i democràcia. En dictadura, tots som víctimes; en democràcia, tots som culpables.”
Són moltes les veus que, des de diferents fronts, parlen de l’esgotament del marc institucional sorgit de l’anomenada transición. La majoria de càrrecs autonòmics catalans ja no amaguen, com a mínim, certa “incomoditat” davant del model de Estado de las Autonomías que va sorgir de les cendres del franquisme. El mateix president de la Generalitat recentment ha manifestat la seva preocupació davant la possible retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. Cal tenir present que aquest Tribunal està configurat com el principal garant de les regles del joc que sostenen l’Estat espanyol i que negar la seva legitimitat per retallar, reinterpretar i fins i tot anul·lar l’Estatut posa en entredit els fonaments de l’organització territorial en la qual estem enquadrats i enquadrades.
Els nostres polítics han caigut en la perplexitat o en la mera picabaralla estèril, perpètua i tediosa, abocant molta gent a l’abstenció electoral. No sembla que, a curt termini, cap representant polític ens pugui treure d’aquest atzucac. Davant d’això, són les persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat catalana, del món professional, cultural, esportiu, agents socials i econòmics, els que estan maldant per agafar les regnes de la situació. No és d’estranyar: la nostra societat civil sempre ha estat a l’avantguarda en la defensa dels valors cívics i democràtics.
És precisament aquesta societat civil la que està impulsant les consultes sobre la independència. Quedar-se indiferent davant d’aquest fet històric, no fer ús d’aquest privilegi, només pot ser resultat d’una conducta políticament tendenciosa i irresponsable. Tan si s’està a favor de continuar sent una autonomia com si es vol tenir una organització estatal pròpia, cal que anem a votar allà on es faci consulta, i que n’impulsem de noves als pobles on encara no se n’han organitzat.
En definitiva, cal que entre tots i totes fem que Fuster s’equivoqui i que passem de ser culpables dels nostres mals a ser directors i directores del nostre futur.
