L’any 1966 l’Assemblea General de l’ONU va aprovar dos importants documents: el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. De l’articulat aprovat cal destacar:
Article 1.1 "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural."
No cal ser un expert per entendre l’article; curiosament l’Estat Espanyol va ratificar aquests Pactes l’any 1977. Han passat més de 30 anys i el govern espanyol incompleix allò signat. La mobilització cívica pel dret a decidir els fa més por que pactar amb pirates somalis. Només cal veure com el Govern de Madrid es va preocupar davant la consulta ciutadana a Arenys de Munt.
Alguns entesos en dret internacional, neguen que Catalunya tingui el dret d’autodeterminació perquè no és una colònia d’Espanya. Al marge de consideracions sobre què és una colònia, només cal recordar com el poble d’ Eslovàquia va tenir dret a decidir si volia continuar formant part de Txecoslovàquia; així com Canadà, país d’ acreditada tradició democràtica, ha permès en pocs anys dues consultes independentistes al Quebec. Per cert, ni cap guerra civil ni cap apocalipsi van esdevenir després d’aquests referèndums.
Ells diuen que el marc constitucional impedeix aquestes consultes. Bé, potser ja comença a ser hora de qüestionar la Constitució de 1979, la qual s’ha convertit en quelcom sagrat i intocable. Bona part dels mals que patim ara, com la més que probable retallada de l’Estatut, venen de la gestació d’aquella meravellosa Carta Magna que semblava el paradís de les virtuts democràtiques, quan de fet era la clara renúncia de drets fonamentals del poble català, com el d’autodeterminació, per el pretès bé superior del consens i l’estabilitat.
De fet, el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1979 no va permetre ni tan sols decidir la forma d’estat: monarquia o república. Era una mena de lot nadalenc: havies d’agafar la cistella sencera o quedar-te sense aguinaldo. Altres països, com Itàlia o Grècia, que també havien viscut dures experiències dictatorials: Mussolini i el Règim dels Coronels, van constatar que calia preguntar al poble sobirà si volien monarquia o república.
Tanmateix, això no va passar a Espanya. La Constitució va ser una mena de gran aixecada de camisa per fer impossible qualsevol dret del poble català a decidir el seu destí col·lectiu. Només cal recordar que ens diu el seu article 2:
“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”
No cal dir res mes; dins aquesta legalitat constitucional ens hem de conformar in aeternum amb el fabulós l’estat de les autonomies; allò que Adolfo Suàrez, en un rampell de sinceritat va definir com “café para todos”.
Jaume Borràs i Galceran
